[No viste a la vanguardia literaria catalana, la de hoy y la de ayer, quién sabe si también la de mañana, mejor denominación que la del título de los más recientes sensibles: Self-Service (1). Es decir, sírvase Ud. mismo, sírvase para sí mismo, y, todavía, acogiéndonos a la benevolencia del guión intercalar, sírvase en-sí y para-si mismo de algo que quiere ser en sí y para sí (self). El servicio (service) se reduce a dos amables ayudantes de cámara con librea, cicerones, un libro servido en bandeja de latón, y vía libre para la lectura del yo, self, posiblemente.] Jordi Llovet

[Amarats ambdós d’una mateixa voluntat de ruptura, la de Monzó es manifesta a nivell sensual (ultrapassar els nostres sentits i la visió racional i quotidiana de l’entorn vital que cal transformar en utopia), mentre la de Mesquida és més aviat a nivell sexual i reivindicatiu contra la marginació que el sistema ha imposat.] Oriol Pi de Cabanyes

[El que, tanmateix, sorprèn el lector de Self-Service és el discurs coincident en Mesquida i Monzó quant a la fragància de l’escriptura. Aquesta no és plena de tòpics idealistes, ni de patriotismes fràgils, ans de reflexos clarividents d’una realitat / irrealitat que no es mostra gens “optimista”. Per això, doncs, hom troba que hi falta una càrrega d’escepticisme, de cansament que fóra lògica en les seves intencions de lucidesa. Qui sap si el fet de pretendre això els hagués pogut resultar massa apocalíptic.] Josep Albertí

[La revolta de Quim Monzó és una revolta pacífica —i no per això menys efectiva, ans al contrari—, d’anar fent «i al que no li agradi que ho deixi», que proporciona un text en el qual la ruptura té totes les connotacions de «recerca» constant.] [D’altra banda, el temperament programàtic i teòric de Biel Mesquida —més directe, menys el·líptic que el de Quim Monzó— proporciona als seus textos una aparença de manifest constant, on la narració és efecte del llenguatge i de les pròpies tasques crítiques.] Maria Campillo