|
|
LLUITA DE CLASSES Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram d'octavetes trepitjades. L'horabaixa i els trinxets sense metralletes. Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l'emblanquinat i a la mirada. El pare a la feina. La mare a la modista. Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis? Tocaren el timbre. Així de complicat. En obrir la porta m'envestia aquella ona bruna de pell i un calfred lluent de pluja. Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t'abocaves tot sencer amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen? Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls. Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i arrissades. No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s'immobilitzen recíproques molt de temps. Després fugírem... Desembotonava, destrossava la llista d'aquella bata de noi dels encàrrecs. Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta. Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops. Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la teva llargària, s'enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència, feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll. I tastava l'obscura fesomia enclavada de besos. Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent mentre fregaven els pèls de l'entrecuix. El tall rosa de la teva boca engolia els testicles... Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua. La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s'hi enfonsava. La sabonera de la teva saliva esbuca l'esfínter que es nega sense ni un crit. Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques, mossegant-les, mentre jo m'agenollava empès i obligat pel teu desfici i aquest desig d'enfonsar-te dins el bell forat del meu anus. Entabanàvem el temps amb la fortor d'un perfum censurat. El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l'espinada i les teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura. M'aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de saliva enmig del cul. Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades. Estàvem enmig de la casa. A l'enfront de la porta i els pares que arribarien potser ara mateix. M'enculares. Un agulló de gust avança intensament i m'hagués pogut morir per sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del temps no serà capaç d'esborrar. |
<<L'Oriol Guinart s’ha llegit El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida, i ens el ressenya pel Nosaltresllegim.
Poemari d’impensable publicació l’any que va ser escrit (1974), El bell país on els homes desitgen els homes de Biel Mesquida és un breu però intensíssim recull de poesies d’una bellesa estranya i una força expressiva inusual. Com en una mena de breviari de l’amor entre els homes, Mesquida ens ofereix trenta-tres poemes com trenta-tres cops de puny a la moral preestablerta, a la ignorància autoimposada i a l’enrocament de la cultureta benpensant:
Poesia combativa, valenta i compromesa amb ressonàncies de les avantguardes però també hereva de les tradicions greco-llatines i de la poesia medieval en el tractament vitalista i desacomplexat de l’erotisme i el sexe. Un retrat sincer i directe de l’estimar entre persones del mateix sexe, un codi de mirades fugisseres, de trobades furtives en paratges ocults als ulls d’aquells que no volen veure. Permeteu-me, doncs, recomanar-vos la lectura quasi obligada d’aquesta veu particular, quasi única de la nostra poesia. A més, és d’agrair que labutxaca l’hagi reeditat amb l’afegit d’un proemi i un epíleg més que interessants d’en Jordi Llovet.>>
Fotografia Toni Catany
|
 |
 |
|---|---|
 |
