<
juny de 2019 /
BMA&rastres
   

L’humà és un teixit que s’esquinça amb molta de facilitat.
Duc un esqueix que em fa sofrir.
Duc un esqueix que em fa pensar.
Duc un esqueix que em fa sentir.
Duc un esqueix que em fa xisclar.
Duc un esqueix que em fa agafar la vida i acostar-la al més a prop de mi sense témer-me’n.
Duc un esqueix que em fa prendre el petit infinit de l’instant i repartir aquest pa minso de l’invisible.
Duc un esqueix que em fa escriure el poema impossible: desaparec quan comparec.
La veritat s’ateny a través del poema.
Duc un esqueix que batega, memorial de tots els dolors passats, caminoi de compassió pudorosa, suplici cec.
Les amistats vertaderes estan fonamentades en un sentiment inexpressable d’un altre món.

Closcadelletra (CLXXXII): No crec el que em dius, crec en la manera com ho dius «Duc un esqueix que em cou com una mala cosa, però que esdevé matèria de curació per a tothom que escolti les notes d’aquest concert» Biel Mesquida a 30.06.2019 21:50