< #01#02
BMA&trajectòria
 
[DES]AÏLLATS

 

SON COLETES

J. F., un mestre d’escola anarquista que desembarcà amb el capità Bayo i fou detingut a prop de Son Cervera, cavava una fossa comuna al cementiri de Son Coletes. Potser pel fet de ser mallorquí no l’havien afusellat tot d’una, pensà mentre l’aixada treia terra roja i el soldat que el vigilava, apuntant-lo amb un fusell, s’havia quedat badocant amb la lluna plena com un pa daurat que sortia per damunt el mur.

Coneixes en Miquel Costa i Llobera?, va demanar J. F. amb un fil dolcíssim de veu.

Qui és aquest?, contestà amb violència el soldat.

Un dels millors poetes nostrats de l’Escola Mallorquina, digué J. F.

De quina escola xerres?, interrogà amb més mala llet que mai el soldat.

D’una escola de poetes. Tampoc no et sonen els noms de Joan Alcover i Maria Antònia Salvà?

Sí, em sonen, afirmà el soldat.

I el nom de Bartomeu Rosselló-Pòrcel?

També, i es va posar vermell com un pebre de cirereta. I sense més ni més pegà un tir a J. F., que es va omplir la boca de terra i de sang.

 

Biel Mesquida, Doi (1990)

 

MENTRE SONA <<AMADO MÍO>>

 

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit

i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,

amb roses per capçal i llessamins als peus —

així semblen talment els desitjos que han passat

sense que els satisfessin; sense una sola nit

de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

 

                   Kavafis, traduït per Carles Riba

 

DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

 

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

 

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,

i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

 

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer el que de mi s’és mort.

 

                                      Joan Alcover

 

Bon vespre, amigues i amics de la literatura,

He començat amb dos exordis. El primer, una versió dura de Kavafis feta per Carles Riba. Ja sabeu que Riba no es va atrevir a traduir tot Kavafis, només certs poemes. Però en aquells poemes, ja es veia el guster que passava d’aquella poesia sensual i sexual, sentida, sensorial. El segon és de Joan Alcover perquè crec que «Desolació» pot ser una metàfora de mi mateix, d’aquesta cultura catalana tan esqueixada que reneix contínuament, d’aquesta vida fonda que farà que aquesta cultura, aquesta llengua, puguin durar.

Intentaré, en els minuts que vindran ara, donar-vos una visió del que ha estat la meva vida. Però, utilitzant les paraules d’un mestre, Vladimir Nabokov, us diré que pens com un geni, escric com un autor distingit i parl com un nin. Us llegiré fragments de textos que he escrit, de textos d’autors estimats, i, a través d’aquests mil fulls gustosos, mil fulls de llibre de biblioteca, que tenen el to de la pasta fullada de Can Guixa, que és com un sexe femení estimat, us aniré donant una petita visió d’allò que he fet.

 

ESCRIURE: DESREGLARMENTAR EL LLENGUATGE

La pregunta de «per què escric» sempre em deixa un poc bloquejat. Aquest text que llegiré, que es va publicar quan el desembre de 1995 vaig ser l’«escriptor del mes» de la Institució de les Lletres Catalanes, reflecteix aquest qui sóc i per què escric. És una carta datada a Telloc el 25 de novembre de 1995:

 

Molt dilecte i de mi car i coral amic P-M, he trescat molt abans d'arribar fins aquí. Feia dies i nits, un parell (en sentit mallorquí), que intentava enfilar unes teringues de mots per respondre uns interrogants que em fas quasi sense adonar-te i que em produeixen neguit, perquè no sé com contestar-los. Entre tots, el que em persegueix és aquell que insinues quasi com si m'ho retraguessis: Per què escrius? Abans d'agafar la Montblanc i el paper que em va dur n'Òscar Pujol —el poètic i savi amic que fa un diccionari sànscrit-català— de Benarés, fet per mans artesanes índies, i borratxar les primeres lletres, he intentat sense èxit posar El lado más bestia de la vida (Take a Walk on the Wild Side), vell amic Lou Reed, nou amic Albert Pla! El tocata només m'ha deixat sentir un Lluís Llach amb la seva veu pintada amb tots els colors de Porrera i musicada amb uns sons escenogràfics on «Els masos cauen» i «Europa creix sobre els vostres morts mercadejats sense vergonya». Quan en Lluís em recitava un «passen els núvols talment com antics vaixells / roden món / greus i misteriosos / van cap a Sarajevomathausen...» has vingut a tota, P-M de l'ànima, i m'has dit que a Iugoslàvia la pau havia començat. T'he seguit davant la tevé i he vist amb una alegria commocionada en Clinton que contava fil per randa com els serbis, els bosnians i els croats han signat aquest dimarts de tardor un acord de pau a Dayton (Ohio) i han acabat una guerra que ha durat quatre anys i ha assassinat dues-centes cinquanta mil persones, especialment de la societat civil i indefensa.

 

 Per afegitó ahir, com qui no diu res, em demanares que t'escrivís unes lletres per explicar-te la meva obsessió per l'escriptura. Et vaig dir que tu mateix et feies la pregunta i te la contestaves. I em mirares com si te n'estranyassis. Saps que habitam entre murs escrostonats on voldria fer les pintades més senzilles i seductores que em van i vénen pel cap en un exercici de lectura i pensament amb tota casta de vies i viceverses. Crec que em diràs que embull l'ombra de les paraules per fer llums que de vegades són negres. Sí, intent bastir una obra literària menor amb la caixa forta dels mots dels clans (que quasi arriben a ser, amb el nou diccionari de I'IEC, un hiperbanc de dades) catalans, i tu saps que som un enamorat dels parlars megamilionaris de polifonies de les diverses zones geogràfico-culturals catalanesques, intent fer un quequeig amb la barreja de lletres i sentits que expressin un parell (de bell nou en sentit mallorquí) de músiques lletrenques que entretenguin els humans i els donin els plers del gust. Diràs, lúcid i sever P-M, que ja he començat a desbarrar, sense témer-te'n que aquesta és una de les poques habilitats que practic. Fer volar els dits plens de lletres a la percaça d'unes fràgils formes belles. Em replicaràs que saps que la bellesa és terrible i que tot acte bell es paga. Escoltes massa els mitjans de comunicació especialment els àudio-visuals. Sí, ja sé que la Internet et resulta barroera i que viure en digital no és el teu fort. Emperò fa poc em llegies, quan Gilles Deleuze va dir el darrer «no» tan bestialment humà, unes paraules seves que deies que es podien aplicar a unes quantes «coses» meves. Trob increïble que als meus escrits els diguis «coses». I em llegies: «Faire du nouveau en littérature, c'est faire bégayer la langue, c'est-à-dire la minorer, tant il est vrai que les grans écrivains inventent un usage mineur de la langue majeur dans laquelles ils s'expriment. Écrire, c'est dérégler, déréglementer le langage, lui faire suivre des lignes de sorcière.» Com el llamp que troba el cap que el para i el recull, una resplendor m'ha fet veure que molta de la meva feina d'escriptura té una única passió: fer de l'aprenentatge de la lletra i de la seva pràctica en les manufactures a consciència de Literatura & Sons, un art de viure. Potser és per aquesta idea elemental per on podràs, aimat P-M, entreveure'm com qui mira per un gradulux. Visc, i besa'm després de dir-t'ho, en un estat d'insatisfacció íntima, de desconeixença pròpia i de pèrdua d'identitat agudes. Per això mateix vull fer servir la llengua, trampejar-la, sense la més mínima il·lusió. Hi ha hores en què no m'agrada escriure i, en altres, és una font de plaers quasi fisiològics. Em sent omnisexual i és a través de la lletra que puc recercar territoris de sexes que em produeixen una real excitació.

 

No sé si era això que volia dir-te. Emperò el cap em bull de lectures i tu m'apareixes fora de l'aquàrium mundà com una veu que em posa en crisi. I estic tan poc avesat a sentir paraules que em desmuntin amb l'exquisidesa dels grans esperits corrosius del segle (com els col·legues Nietzsche, Turing, Barthes o Wittgenstein, que la sabien molt llarga i la practicaven), que quan t'escolt em sembla que somiï. Una frase del mestre Valéry que em digueres fa algunes hores em sobrevola com un estel de paper de paperina: «Je n'ai jamais su qui j'étais...» I he trobat una lletra de Paul (Valéry), molt a prop de la mort, a André (Gide), on diu unes paraules alades que jo mateix podria signar perquè s'acorden com a bessones al meu sentir. Vet-les ací: «Je dois à més amis presque tout ce que je suis. Ils ont cru en moi qui ne croyais pos en moi-même... Ils m'ont tant instruit, et de tant des choses... Mon vieux, il ne faut pas oublier ceci, ni t'oublier».

 

Vols que t'ho digui més directe, preclar P-M? Vols que amolli sense la més minsa vergonya (m'hauria de caure el cervell de vergonya). Qui som? Caldria que fos l'efecte que produesc sobre l'un o l'altre? Passa com amb la veu enregistrada: quasi no em reconec. Pas per «intel·ligent» i sé que no ho som! No ho trobes el rien ne va plus del morro?

 

Post scriptum. Els líquids amorosos. No m'he acomiadat i he signat a tota. Per això m'ha fet gràcia quan he trobat en terra un petit papier que t'havia enviat fa estona i que em digueres que t'havia entusiasmat. És una excel·lent traducció d'Antoni Martínez de Xàtiva del poeta lbn Hazm de Còrdova. Diu: «Escriure una carta d'amor, saber que l'han llegida, rebre'n la resposta, és una sort de plaer que s'acosta al de la trobada amb l'amat, per això hom pot veure els amants acaronant les cartes, estrenyent-les contra el pit i servant-les com un tresor. Hi ha cartes escrites amb tinta barrejada amb llàgrimes, n'hi ha d'escrites amb tinta i saliva, fins i tot hi ha cartes escrites amb sang». Potser, P-M múltiple i a prop, hauria traduït «carta» per «Lletra» amarada de líquids amorosos.[1]     

 

He escrit un parell de textos sobre la meva infantesa. Jo vaig començar a tenir ús de raó —o de desraó— poètica devers els vuit o nou anys. A estar tot sol, a veure el món, a llegir-lo, a escoltar-lo, a sentir-lo, a tocar-lo, a paladejar-lo, a estimar-lo, a plorar-lo, a oblidar-lo... Per a mi, els anys que van des del zero fins al moment de cobrar ús de raó són decisius, no tenen possibilitat de canvi. Després vénen els anys de la raó, que són d’aprenentatge. Llegiré una d’aquestes històries d’infantesa, que són com petites pel·lícules. Són històries que haurien agradat a Fellini i que us poden donar una idea d’això que en termes grecs es diu biografia. Les primeres línies fan referència a l’escola on ensenyava mumare. Mumare era una feminista avant la lettre: la família de mon pare, que eren uns pagesos benestants de Santa Maria, li van posar la llengua damunt per haver tingut el fill primogènit del fill primogènit de la família a Castelló de la Plana, allà, a la Península, perduda... Ella hauria d’haver tingut el fill aquí, a Mallorca, com tocava. Però mumare era una rebel: era del curs d’Encarna Viñas, va estudiar a l’institut Ramon Llull, i amb una amiga seva, devers els anys 1933 o 1934, es dedicava a fer entrevistes a dones i a publicar-les en els diaris. Va entrevistar esportistes com Carme Guàrdia, li agradava molt Cèlia Viñas. També coneixia Josep M. Llompart, i un dia, amb unes amigues, li van treure la corbata i la van tirar a dalt d’un fasser de l’institut Ramon Llull... Eren modernes, feministes, heavies, els agradava llegir —tenien mossèn Riber de professor—, les matemàtiques, l’esport, nedaven, escrivien... Supòs que per això vaig néixer en el Mas d’en Sales. L’escola del Mas d’en Sales era petita: a baix hi havia l’escola i a dalt l’habitació de mumare i la meva, i la cuina. És a dir, tenia pràcticament el bressol a dins l’escola. Sentia mumare que ensenyava els nins i les nines a llegir i a escriure... Mumare m’ha mostrat cartes que jo havia escrit als dos anys! Però jo veia i imitava, com una moneia...

Sóc un català mallorquí que vaig néixer al País Valencià, a Castelló de la Plana, l’any 1947. És claríssim: mumare i mon pare, de Palma i Santa Maria del Camí, eren mestres d’escola i estaven destinats a fora. Mumare era mestra rural al Mas d’en Sales i allí vaig aparèixer sobre la Terra. Estic molt content d’aquest fet perquè des d’un bon principi el meu cervell va descobrir que pensava amb la riquesa d’accents, músiques i entonacions, dialectes de la llengua catalana, amb totes les capacitats d’enteniment i de plaer que això representa. Imaginau el nin d’uè que duu una infantesa itinerant i lligada als treballs i les vacances dels pares: per Nadal, Pasqua i estiu, viatges i estades a Santa Maria, Palma i l’Arenal; la resta del curs, a Castelló; als dos anys, a Ciutadella, i als quatre, a Manacor, on ja vaig fer tot el batxillerat. I en el cor d’aquests viatges s’hi amaga tot un àlbum prodigiós de fets, mots, imatges, impressions i paisatges que formen el fonament del meu imaginari, de la meva imaginació, de les meves llunyanes i fràgils arrels que la memòria guarda.

 

Primer film: el territori. Aquella maquinota tan grossa i tan negra com un drac de les rondalles que esbufegava tirant vapors blanquíssims, amb els vagons de fusta plens de finestrelles de vidre, del tren de vapor de Palma a Santa Maria va ser el primer mitjà de locomoció amb el qual vaig travessar les terres de Marratxí. Des de ben petit m’agradava mirar, escoltar i xerrar. I em record damunt els braços de mumare aferrat al vidre veient passar les darreres cases de Ciutat i entrar als camps que duraven només una estona i s’aturaven cop en sec a l’estació des Pont d’Inca. La xemeneia de l’Agrícola, tan alta i tan prima, m’embadalia, i després ja volia que em deixassin obrir el vidre per poder treure el cap. Mumare deia que pensàs que m’entraria als ulls aquella carbonissa que em feia plorar, emperò com que era molt aviciat aconseguia convèncer-la amb la promesa que tindria els ulls mig aclucats. I m’entusiasmava travessar ametllerars, garroverars i camps sembrats de blat i, sobretot, mirar la serra de Tramuntana, aquella escenografia gegantina on col·locava totes les batalles, els gegants, els reis i les aventures exòtiques i llunyanes.

 

Sempre m’entrava una busca de carbó que tirava la màquina dins un ull. I me’l fregava a les totes fins que mumare em duia al lloc comú i amb un poc d’aigua em tornava la vista. I aquí li demanava per quedar una estona amb ella al replà que hi havia a la sortida del vagó. Perquè després de l’aturada as Figueral vindria aquella possessió que era un immens castell encantat: Son Sureda. No podré oblidar mentre visqui el perfum i les fileres blau liloses dels espígols florits que omplien tot el panorama del camp infinit amb la possessió al fons. Puc dir que per la porta de la postal dels espígols de Sonsuredalàndia vaig entrar al país de l’amor i el gust dels paisatges.

 

Segon film: Hollywood, els avions i Sant Marçal al fons. Per què record la camiona de Palma a Santa Maria quan ja era més gran? En aquell temps m’entusiasmaven el cinema i la literatura. I quan travessava el pont del torrent Gros sabia que trobaria dues màquines de somniar: a mà esquerra, precedida per una olor de garroví dolcíssima, veia una mala fi de metres de paret emblanquinada i, com per sorpresa, em trobava de morros amb l’alta, blanca i grandiosa entrada de l’Agrícola. Aquella monumental entrada era germana bessona de la que havia vist al Fotogramas dels estudis de la Metro-Goldwyn-Mayer. Em treia els ulls imaginant que si allò eren uns estudis de cinema de veres, podria veure Greta Garbo, Errol Flynn, Bette Davis, Erich von Stroheim, Billy Wilder o Marlene Dietrich que entrarien o sortirien d’un plató. Encara estava penjat amb aquests ensomnis quan a la dreta apareixien la torre de control de l’aeroport de Son Bonet, les llarguíssimes pistes, els hangars, les mànegues com barretines per mirar d’on venia el vent i aquelles màquines voladores amb ales i hèlixs, els Bristol 170 em deia mon pare, i jo no entenia que si eren de ferro poguessin anar pel cel i ser com els ocells. Encara mirava cap al cel per veure si en baixava algun, d’aquells ocellassos, quan descobria damunt els pins una torre quadrada com de monestir i un poc més enllà dos campanars com d’una església i tot de casetes penjades entre pins i alzines en una serralada de turons damunt la plana dels camps. Mon pare m’explicava que la primera torre era de la possessió de Son Verí, que les altres dues eren de l’església de Sant Marçal i que aquelles cases pertanyien als poblets de sa Cabaneta i Pòrtol, que formaven part del municipi de Marratxí. Conjugant la meva curiositat i l’ensenyament de mon pare, vaig saber que els padrins de Santa Maria eren bons veïnats del poble de Marratxí, amb el qual tenien moltes de relacions.

 

Tercer film: anar a fer fideus i comprar olles amb el padrí Biel de Son Bieló. Allò eren unes de les aventures més al·lucinants i apassionants de la meva infantesa, que cap consola de videojocs no podrà mai igualar. Primer de tot el padrí m’ensenyava a enganxar en Ros, un cavallet de crinera vermella, al cabriol. Mentrestant un missatge o mon pare o l’oncle enganxava un mul al carro. L’expedició començava quan sortíem del corral de cal padrí de Santa Maria del Camí, que es trobava a l’ombra d’aquell campanar de l’església parroquial de rajoletes blaves, i deixant darrere les voltes daurades de l’ajuntament i la plaça major, partíem tira-tira cap a Pòrtol. Aquell camí polsós i amb parets seques a cada costat, el coneixia bé perquè hi havia anat molts de pics: primer trobàvem el cementiri a mà esquerra (mumare sempre em feia resar un parenostre per als mortets, però amb el padrí no importava), i després d’una petita recta, ja hi havia l’entrada de la possessió de Son Bieló (aquestes quarterades de bladars, vinyes, figuerals, ametllerars i albercocars, amb una caseta d’un pis al mig i els sestadors, foren la meva primera universitat per aprendre l’antropologia cultural del batre, de la verema, del collir ametlles, figues i albercocs, d’escoltar els missatges, etc.). El padrí mirava cap als seus camps i passàvem de llarg, després vorejàvem la paret d’esquena d’ase amb parament verd de Son Collet (sempre quedava embambat amb la torreta d’aquell casal sobresortint del mur que tenia aires de llegenda), deixàvem a l’esquerra el camí de Can Moranta, vorejàvem el jardí de Can Vic, i a poc a poc trobàvem les primeres cases portolanes. El padrí em mostrava aquella ferida vermella del clot del fang (amb l’encisadora terra de call vermell per fer terrissa), i pujant aquella costa en la qual calia dir arri tot el temps al gandul d’en Ros, arribàvem a la plaça del poble. En una casa, cas Fideuer, devora l’església de la Mare de Déu del Carme (malauradament esbucada), el missatge baixava els sacs de farina. Record entre boires una màquina que amollava aquells fils llargs de pasta que després posaven a eixugar i que eren els fideus que tant m’agradaven. Tornàvem a pujar al cabriolet i fent un parell de volteres ens trobàvem en una olleria que em sembla que es deia can Serra. Em ballen pel cap totes les coses que veia en aquelles visites en què el padrí comprava olles, greixoneres, cossiols, plats i gerres: l’era de batre la terra i porgar-la, l’obrador, l’eixugador, les piques, el molí de sang, el torn o roda, el forn. Contemplava el prodigi artesà de la transformació d’aquella terra en fang roig; del fang roig pastat dins la pica, en una massa que aquelles mans gruixudes de l’oller posaven damunt el torn, que feia voltes amb el seu joc de peu i del qual, com si fos una aparició, sortia l’olla primigènia, nova de trinca. Tot això ho tenc estotjat com una techné, una conceptualització de l’ofici: de la creativitat de l’ofici. I el que ja em feia trabucar el cap era veure com una madoneta vella, tota vestida de negre, amb un mocador de granet i ben arromangada, agafava el fang i en un tres i no res feia un dimoni cucarell, un bou amb unes grans banyes, una dona amb una canastra de rosetes, un home amb un gaiato i un ca. I a totes les figures hi afegia a la part de la peanya un xiulet: així vaig descobrir els siurells i me’n vaig enamorar. Els siurells m’han acompanyat sempre arreu del món com a fetitxe, com a jugueta, com a souvenir, com petites peces íntimes portadores de bellesa i felicitat. I cap al tard, també tira-tira, tornàvem cap a Santa Maria, i jo, malgrat que el padrí em renyàs, no m’aturava de xiular.[2]

 

A Manacor hi vaig estar des de 1950 fins al 1964. Tota la meva vida he estat com un diccionari català-valencià-balear. Més exactament valencià-balear-català: vaig néixer a Castelló, vaig viure a Ciutadella, a Manacor, després a Barcelona —on vaig fer estudis, vida— i ara sóc de bell nou balear. En resum: català. Això m’ha donat una força, una energia, una manera de veure i de viure… Pensau que tot depèn dels miradors: jo voldria ser el senyor dels miradors, tot el que he escrit està fet des dels meus miradors i vull que el lector hi vagi, perquè crec que la mirada són tots els sentits, els cinc, els deu, els mil sentits que tenim els humans. Un mirador és un acte moral. Digues-me des d’on mires i et diré com ets. L’escriptura sempre és feta des d’una perspectiva. Una perspectiva que és un conjunt de perspectives: no el mirador, sinó els miradors. Els meus textos sempre han estat talaies sensorials sobre això que anomenam la realitat. El real és una cosa i les paraules una altra: les paraules són allò que ens fa humans. Entre una moneia i un home o una dona la diferència que hi ha és la paraula: la consciència de saber, de poder articular allò que un sap. Us llegiré un fragment del meu Manacor dels anys cinquanta del segle passat:

 

Vaig començar amb donya Margalida, a l’escola de pàrvuls de les Cotxeres, el curs de 1950-51, quan tenia tres anys. La meva vida, per influència familiar mestreescolera, anava per cursos acadèmics, i això fa que aquesta mesura vital —de setembre a juny, amb les meravelloses i llargues vacances de Nadal, Pasqua i estiu— hagi marcat la narrativa del temps dels meus records. Els cursos acadèmics són una excel·lent guia per orientar-me dins la nit tenebrosa el temps infantil, una guia com les dues retxes negres paral·leles de les plaguetes amb una retxa vermella de marge esquerre, on anava escrivint en impuríssim castellà les frases més pedagògicament subnormals —Mi mamá me ama. Yo amo a mi mamá, etc.— de la cartilla d’un ensenyament en què l’infant era considerat un lloret que ha de repetir l’esquifida lliçó de memòria malgrat que no entengui res de res. Sort que des de l’escola rural de mumare al castelloní Mas d’en Sales el meu caràcter s’havia format en les curiositats recercadores, que no deixaven racó per esbrinar o interrogant sense contestació. La boira de nacre em deixa veure unes taules baixes, unes cadires de jugueta, i donya Margalida que ens fa repetir aquella cançoneta de les frases fetes i refetes llegides amb veu alta, una melopea suau com un aire moro que engronsa aquells horabaixes inacabables en què vaig conèixer els territoris del somnieig, de la imaginació i de la fantasia amb una innocència de la bona com a ciclorama.

 

Les Cotxeres: dues escoles per a criatures de tres a devuit anys. Pintaria aquelles cotxeries —quatre?, cinc?— de volta rodona i portes gris plom sobre les quals hi havia les dues grans sales que formaven cadascuna de les unitats escolars: la de donya Margalida (nins i nines pàrvuls) i la de mumare (nines de set a disset anys de dia i adultes el vespre), donya Paulina. L’escala de pujada de rajoles negres amb piquetons blancs pegava al carrer Antonio Pascual F. E., i hi havia dos replans. Les dues unitats estaven presidides per un Generalísimo Francisco Franco Bahamonde de mitjana edat amb un modelet militar caqui i un bastó com un fal·lus de comandament entre les mans (no sabia res d’ell, ni que fos un assassí i un dictador i un terrorista que el 1936 atemptà contra la República legal i aconseguí, després de fer vessar sang i sang, la España una, grande y libre, com apreníem a la força). Al centre hi havia un Sant Crist que em feia por perquè estava fet un ecce homo de sang i fetge, i a la dreta un retrat de mig cos de José Antonio Primo de Rivera amb camisa blava, el jou i les fletxes brodades a la butxaca, les mans encreuades i molta de brillantina als cabells. Aquesta descripció ja diu amb la seva fredor fotogràfica una tracalada d’atmosferes, d’ideologies, de misèries socials, de sentits segons que descriuen el territori d’un país sota una terrible dictadura, destructorament viva, on habitàvem la mediocritat de cada dia.

 

I la dictadura era simbolitzada en aquella infantesa per un general caudillo i un ideòleg falangista (l’esclavatge polític) i un Sant Crist (l’esclavatge religiós). Emperò ni quan ens bevíem la llet en pols ni quan ens menjàvem el formatge de bolla que ens regalaven els nord-americans, perquè no havíem arribat ni al pla Marshall, els infants d’aquells començaments dels cinquanta no ens temíem de res. Jugàvem a toc i pam, a indis i vaquers, a ninetes, a gàngsters, parlàvem el català de Mallorca a casa, parlàvem el castellà de llibre a l’escola. Érem inconscients, érem feliços.

[…]

 

El batxiller com a minyonia de l’adolescència. Que uns versos de mestre Blai Bonet em donin la força d’embragar cap a la recerca d’uns materials que em permetin formular amb breus dibuixos d’escriptura la pel·lícula expressiva de les sensacions, les emocions, les commocions: els terrors i els gusts de l’adolescència. Escoltau amb els cinc sentits oberts d’ampit en ample: Contar, no! Recordar / Recordar, re-cor-dar, / significa acostar les coses al cor.

[…]

 

I la vida familiar? Per què no has explicat on era ton pare? Sí, mumare, donya Paulina, tenia la plaça de mestra d’escola de les Cotxeres en propietat i mon pare, don Gabriel, tenia la seva en propietat a Susqueda (Girona). Les converses entre els meus pares han format un dels gusts més excitants d’aquell temps. Molts de pics era com si xerrassin en clau. I el desxiframent de les seves paraules constituïa una experiència. Mon pare necessitava molts de punts per venir en propietat a Mallorca. I estar a Susqueda li representava molts de punts per curs. Em vaig passar la infantesa manacorina vivint amb mumare i compartint les vacances amb tots dos. L’única excepció d’aquesta llunyania foren alguns cursos en què provisionalment li donaven plaça a Manacor: primer a la Graduada de na Camel·la i després a la Torre de les Puntes. Quan el 1956 va néixer el meu germà Bernat, crec que coincidí amb dos anys manacorins. Una constatació: ser fill de mestres m’obligà des de sempre a fer més esforços que els altres companys, a estar més controlat, més vigilat. La llum d’aquells primers anys de col·legi és l’aprenentatge dels camins complexos de l’amistat, del descobriment de l’energia del sexe, de la sacsejada forta dels sabers.

 

L’arrel de la dicció. Mestre Vladimir Nabokov scripsit: «La imaginació és una forma de memòria perquè la imatge depèn del poder d’associació, i l’associació és donada i impulsada pels records. Quan parlam d’un record personal no fem alabances a la nostra capacitat de retenció, sinó a la perspicàcia de Mnemosyne per haver recollit tal o tal altre element que la imaginació creadora pot voler emprar per fer combinacions amb records i invencions posteriors. En aquest sentit tant la memòria com la imaginació són negacions del temps.» Stop!

 

Des d’un bell començament del record puc assegurar que allò que les classes al col·legi Ramon Llull m’ensenyaren a fons i de bon de veres va ser a llegir. I llegir bé. He de subratllar que l’aprenentatge de l’alfabet i la capacitat de pronunciar fonemes, confegir-los per fer paraules i juntar paraules per construir frases era una competència apresa just botar del bressol.

 

La paciència de mumare, a la qual atacava, com una moneieta que volia fer el que els altres nins feien, perquè m’ensenyàs a desxifrar, a desentranyar aquells burots impresos de la cartilla, i la tècnica de Maria Montessori de mon pare, que m’havia fet un abecedari de fusta pintat de colors que fou una jugueta misteriosa i encantada que omplí moltes estacions de la infantesa, m’havien donat una agilitat lectora. Els professors del col·legi Ramon Llull, del que anomenàvem Institut, també m’ensenyaren a llegir, especialment donya Joana Amer, que ens donava llatí, llengua i literatura, i don Martí Mascaró, que ens donava matemàtiques, i don Joan Morey, que ens deixava estar subscrits a Nuestro cine i ens donava ciències, i don Miquel Pons, que ens donava història de l’art i de la cultura, i don Guillem Pascual, rector de Sant Josepet on jo era escolà, i que ens donava història sagrada i religió, i don Maties Bosch, que ens donava francès i història, i donya Antonia García, jove i rossa, que feia teatre amb l’Agrupación Artística, que era un trampolí per a la fantasmàtica d’uns jovençans poc civilitzats i un poc primaris en una societat del masclisme institucionalitzat, que es casà amb el nostre professor de dibuix i director de cinema Antoni Riera, i que ens donava geografia, etc., per esmentar alguns dels noms que m’han vingut de cop. Tots m’obriren de bat a bat —dient les lliçons, llegint, explicant-me— les portes de la dicció en veu alta, del llegir fort, del pensar amb mots sonors, del dir. Puc descriure la subtilitat d’una entre moltes escenes amb sons verbals: una classe de sa Torre, de l’Institut, des d’on es veu la punta neogòtica del campanar de l’església de la Mare de Déu dels Dolors, un estudiant comença a llegir de veu, de viva veu, després la professora (per què pens sempre en donya Joana?) o el professor diu el nom d’un altre alumne que es posa a llegir on l’anterior ho havia amollat, i així, i així i així... Sí, així vaig aprendre a dir les síl·labes, els punts, les comes, les inflexions, les expressivitats, així vaig aprendre els accents dramàtics, les modulacions, els matisos, les entonacions intencionades, els silencis cridaners, totes les notes de les frases, així vaig saber que cadascú posseïa uns colors propis en la veu, una mescla singular de timbre i llenguatge, una personal fonètica gustosa. Així vaig descobrir que llegir fort era saber conduir el meu cos per aconseguir la claredat de les transparències, l’escenografia de les emocions, o sia, uns textos entapissats amb els tremolors de les cordes fonadores on es podia sentir (Roland Barthes dixit) la pàtina de les consonants, la voluptuositat de les vocals, tota una estereofonia de la carn fonda. Vaig aprendre a acaronar amb la llengua la popa dels llavis, l’alè, les vibracions humides de saliva, la volta del paladar, la profunditat de la gola, vaig aprendre a acaronar amb la llengua el cos de les paraules i totes les seves constel·lacions.[3]

 

 

CÀNONS

La dicció és molt important per a l’escriptor i per al lector. Jo m’he definit com un lector professional i un escriptor amateur. Llegir és allò que em fa passar més gust i que ocupa més temps de la meva vida. Escriure també em fa passar gust, però ocupa menys temps, i a més no podria escriure si no fos un lector apassionat. Tot això que us dic ho heu d’agafar —faig un homenatge a Rimbaud— literalment i en tots els sentits. Cal llegir amb tot el cos: amb la panxa, amb el sexe, amb els peus, amb els braços, amb els cabells... Sobretot s’ha de llegir amb la gargamella, amb les cordes vocals... A vegades hi ha lectors que em diuen que troben els meus textos embullats... Jo els dic: llegiu en veu alta i el sentit començarà a surar! La lectura és una gran saviesa, i dóna més plaer que l’escriptura. Quan llegesc Virgili, Blai Bonet, Villalonga, jo sóc Virgili, sóc Blai Bonet, sóc Villalonga. El lector és escriptor: això és una de les coses més emocionants, més vertaderes, més consoladores d’aquest món. Jo no moriré escrivint: moriré llegint.

...Pessoa, Calvino, Beckett, Salvador Galmés, Françoise Sagan, Henry James, Alice James, Celan, Wittgenstein, Turmeda, Rodoreda, Virgili, el baró de Maldà, Nietzsche, Epicur, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Jordi de Sant Jordi, Carver, P. D. James, Gil de Biedma, Miquel Bauçà, Foix, Segimon Serrallonga, Sandor Marai, Hammet, Tirant lo Blanc, Maria Àngels Anglada...

 

 

LA ILLAÏTAT A L’ADN

Illaïtat. Els meus lectors saben que la illaïtat... c’est moi. Perquè estic contra les etiquetes: literatura feminista, literatura-de-peixos-de-colors, literatura-de-mestresses-de-casa, literatura gai, literatura d’illes... Només hi ha dues categories: literatura bona i literatura dolenta, i a mi m’agrada la bona i voldria fer-ne de bona. Una altra cosa que també em toca els voravius de l’escrot són les generacions: jo només sóc de la meva generació, que és Biel Mesquida i Amengual. Jo sóc una generació. No crec en els ismes, ni en les generacions, ni en els moviments. Tot això són crosses que s’inventen certs professors per fer un historicisme de la literatura que sempre he trobat terrible. Jo només crec en l’escola del talent, i voldria ser-ne membre.

No he escrit res específicament sobre la illaïtat, però la qüestió surt en un text que vaig fer amb motiu de la commemoració dels cent anys d’electricitat a Alaró, on m’inventava unes converses amb tres grans pintors: Josep Guinovart, Mompó i Joan Miró. Us en llegiré un fragment perquè vegeu aquesta illaïtat que jo dic que c’est moi, perquè el fet de ser un escriptor illenc forma part de l’ADN, i a l’ADN portam inscrits tots els avantpassats. Aquests avantpassats, els duem en forma de proteïnes, i a les proteïnes hi ha llenguatge, i aquest llenguatge no és el català barceloní ni el de Santa Coloma de Farners, sinó el català de l’illa. I el català de l’illa és la meva visió de la illaïtat. Aquest català que duem a l’ADN, on portam els anys decisius de la infantesa, l’atmosfera de llenguatges que hem sentit en el bressol i amb les nostres repadrines i padrines i pares i germans i família i amics i coneguts i saludats... Tot això és el que l’escriptor du a dins. I l’escriptor és una espècie de gran orella que escolta, que absorbeix la tradició oral. La primera tradició oral que tens és aquella que queda més gravada dins el fang verjo del cervell, de les neurones, que són com les postetes on escrivien els mesopotamis fa vuit mil anys. En aquesta argila sí que pot funcionar el concepte d’illaïtat. I també funcionaria dins l’atmosfera: les cases que habitam, la presència contínua de la mar... Mallorca és oximorònica: una illa-continent, que té de tot, uns paisatges carregats de biodiversitat biològica i cultural, on han crescut ametlers, pintors, escriptors, viatgers... Tenim la cultura talaiòtica i tenim les diferents invasions: bizantins, àrabs... Els catalans acabam de néixer. Però en tot això no hi pensam gaire. Els nacionalistes haurien de mirar més enrere que el fet català, haurien de mirar els habitants del període talaiòtic i tots els altres. Nosaltres som una espècie de mescladissa genètica i cultural. En aquest text faig com si Guinovart m’enviàs una carta, el 1997, i em digués:

 

Estimat amic poeta, em demanaves fa uns dies quina era la meva dèria per Mallorca i em costava un fotimer explicar-te-la. Aquest matí m’he aixecat amb moltes ganes de parlar amb tu i en lloc d’agafar el telèfon he decidit fer-te quatre ratlles. Ja saps que escriure no és el meu fort. Per això atacaré el tema directament. Per a mi Mallorca és un taller de feina extraordinari perquè hi trobo abans de tot la solitud que necessito i, simultàniament, un conjunt d’estímuls que m’arriben de totes parts. Des de la meva infantesa a les terres i els boscos d’Agramunt he tingut una relació forta amb la pagesia, amb els treballs del camp, amb els costums rurals. Aquí hi ha encara tota una memòria, tota una antropologia cultural que sobreviu a la destructora i corruptora per descontrolada invasió turística. He anat a collir ametlles i els mètodes de recollida no són gaire llunyans dels de fa cent anys. Els carros amb veles semblen muntatges artístics. He fet feina a les pedreres de Santanyí amb homes que fan servir eines i sistemes ancestrals. He parlat amb pescadors que m’han mostrat unes arts de pesca clàssiques a tota la Mediterrània. He viscut festes populars —els Cossiers, els Moros i Cristians, els Cavallets, les Àguiles, etc.— arrelades a una cultura que ve de lluny (dels catalans, dels àrabs, dels bizantins, dels bàrbars, dels grecs i dels romans, dels fenicis i dels cartaginesos, dels talaiòtics, etc.), una cultura de cultures vives des de molt lluny en el temps. I també he après i gaudit molt amb tots els sabors del català illenc: aquesta riquesa dialectal que m’han revelat la parla de la gent anònima i les obres dels savis i escriptors: el poètic i completíssim Diccionari Alcover-Moll i l’amistat i l’obra de Blai Bonet són dues fites que m’han obert un fotimer de perspectives. I tot això no ho he viscut com un fet pessebrístic, dels pastorets, sinó com un fet viu dins una cultura dinàmica que s’enfronta amb els grans reptes d’aquesta fi de segle: l’uniformisme de les cultures dominants contra el localisme de les petites cultures locals, la conservació d’un patrimoni mediambiental, arquitectònic, paisatgístic, històric, o sia cultural, propi contra l’anorreament que produeixen les multinacionals anònimes de tota casta amb uns interessos purament econòmics tant quan construeixen sense límits com quan creuen que aquestes illes poden suportar milions i milions de turistes sense cap despesa, sense cap erosió. He vist aquests darrers deu anys com han fet malbé molts d’indrets que eren quasi verges amb total impunitat. Emperò així i tot Mallorca em dóna aquest eretisme, aquesta hipersensibilitat que m’ajuda a pensar, a pintar i a fer. Només algunes vegades quan surto al porxo i veig l’exquisida i esplendorosa bellesa on habito he de prendre una decisió heroica: tancar portes i finestres, barrar-me amb pany i clau com a única solució per poder treballar. He entès moltes vegades la frase de Gertrude Stein quan va dir al poeta Robert Graves que li demanava com era Mallorca: «Si pots resistir el paradís, vés-hi». I Graves davant aquesta provocació va venir, va fer aquí la seva casa, Can Alluny, els anys trenta, i va escriure anys i anys a l’ombra de Deià i està enterrat en el tendre i líric cementiri del poble amb una llosa de marès (quina bellesa les escultures vives que són els buits de les pedreres de marès on tu i jo passàrem tantes bones hores!) que només posa com a epitafi: Poeta. Si algú em demanava un exemple d’artista que ha fet de Mallorca el seu estudi, crec que Graves seria el primer que esmentaria. Ja veus amb poques paraules per on van aquests lligams amb una Mallorca en què combino els treballs i els gusts. Diria més: un lloc on conjumino ofici i plaer en una mescla que s’assembla moltes vegades a la felicitat.[4]

 

En un altre fragment d’aquest text cont un viatge a Viena:

Plagueta de Viena. Tres mesos després de la caiguda del mur de Berlín. De la Praga visitada casa per casa només recordava les lloses tortes de les tombes per en terra ombrejades pels oms d’un cementiri jueu on vaig veure una exposició de dibuixos fets per nins a camps de concentració (que em varen fer plorar) i la petita i modesta casa d’aquell altre jueu, Franz Kafka, que escrivia en alemany i ens obrí nous universos i que encomanà al seu millor amic que cremàs el corpus dels seus escrits (la qual cosa també em va fer plorar). Des de la meva habitació de l’hotel Imperial (Kärtner Ring, 16) de Viena només veia les teulades històriques i les puntes de totes les esglésies i la catedral. Els retrats de Sissí i l’emperador Francesc Josep de mida natural al capcurucull d’una escalinata de cinema del hall de l’hotel em semblaren il·lustracions de pop art. Em vaig passar tots els vespres d’aquella curta estada al Cafè de l’Imperial, ca meva, i al Cafè Central de Palais Ferstel, que eren dues llegendes literàries. Allà bevien, parlaven, llegien, escrivien, es mataven i vivien moltes hores Rainer Maria Rilke i Stefan Zweig. Ells eren dos dels meus escriptors aimats que havien humanitzat aquelles taules de marbre rodones i hexagonals davall les altes cúpules sostingudes per columnes corínties d’on penjaven làmpades de molts de braços. Crec que va ser allà on vaig veure més clarícies a la meva hipòtesi que les escenografies de la producció de cultura són punts elèctrics d’altes intensitats que cal tenir molt en compte. I vaig contemplar Mallorca des d’una perspectiva llunyana que em permetia enfocar-la amb més exactitud, nitidesa i saber: estava il·luminada per tots aquells mestres i artistes que l’havien feta servir per obrir la seva invenció disciplinada o la seva creació volcànica. Vaig imaginar un Diccionari de Llamps produïts per les conjuminacions de les invencions i les creacions del Fet a Mallorca i també un Diccionari de Noms Propis de Mestres i Artistes en l’obra dels quals es pogués rastrejar el lloc i les condicions de la seva producció. Em vengueren al cap llistes inacabables de noms dels del xix i xx, sense ordre cronològic, ni alfabètic, ni literarioartístic: André Grasset de Saint-Saveur, John Carr, Frédéric Chopin i George Sand, Charles Dembowsky, Jean Joseph Laurens, Joan Cortada, E. G. Batholomew, William Dodd, Herman Pagenstecher, l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, Jovellanos, Joan Maragall, Unamuno, Rubén Darío, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Jean Richepin, Francis de Miomandre, Bernareggi, Cittadini, el comte de Keyserling, Ramaugé, Oswald Spengler, W. B. Yeats, D. H. Lawrence, Walter Benjamin, Jean Cocteau, Erté, Gertrude Stein, Robert Brasillach, Georges Bernanos, Eugeni d’Ors, Ana María Matute, Borges, Josep Maria de Sagarra, Agatha Christie, Josep Pla, Tristan Tzara, Carles Riba, Julio Cortázar, Tomas Bernhard, J. V. Foix, José Hierro, Carlos Bousoño, José Manuel Caballero Bonald, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Blas de Otero, Mati Klarwein, Milan Kundera, Carlos Fuentes, Tàpies, Broto, Sicilia, Campano, etc., etc. Una idea final que vaig intuir la darrera nit vienesa: Mallorca és bona conductora de les solituds (condició sine qua non del treball d’invenció i de creació) i de les belleses. Emperò també és excel·lent conductora de moments de felicitat. I l’art i la cultura són productors de felicitats, cal no oblidar-ho.[5]

 

 

 

DOS RELATS: «REMAKE AMB AMORET AL FONS» I «SON COLETES»

La primera de les narracions que heu llegit,[6]«Remake amb amoret al fons», em serveix per explicar que el treball de l’escriptura sempre és fet amb l’argila de les paraules. El llenguatge fa una forma. Hi ha lectors que només cerquen el fons, però allò que fa passar gust, fins i tot a aquells lectors que només cerquen el contingut, és la forma. Paul Valéry, un dels meus mestres, té una frase que ho explica: «El fons tot sol és una mala forma». Tant a la rondalla com al sonet hi ha d’haver forma. «Remake amb amoret al fons» és una història que he fet cinc o sis vegades —surt a Vertígens, T’estim a tu...— sense que mai no sigui la mateixa. És una història que vaig treure d’una pel·lícula dels anys quaranta, Passejant amb un zombi, d’un director de cinema que no està gens de moda, però que recoman molt, Jacques TourneurÉs una pel·lícula en blanc i negre, amb unes imatges fascinants, ambientada en un lloc indeterminat: hi ha un casal i hi ha un senyor que té la dona malalta i reclosa en una torre, i arriba una infermera per cuidar-la... La dona sempre va amb uns vestits llargs blancs, sembla com un esperit. Llavors neix una relació d’amor i de desig entre la infermera i el senyor. D’altra banda hi ha uns negres que fan vudú... Aquesta pel·lícula, la vaig veure a Manacor, al Teatre Principal. La literatura i el cine eren les dues forces que em movien. La història em va impressionar molt i l’he anada explicant en contes diferents, en versions diferents.

Tot això em fa pensar en una conferència que Borges, que és un dels meus grans mestres, va dictar quan ja era cec, recollida en un llibre titulat Siete noches. Hi parla d’una estada seva al Caire, on va trobar uns homes anomenats «confabuladors nocturns». He sabut a través d’un amic meu poeta, Manuel Forcano, que coneix Bagdad —ciutat tan amenaçada en aquests moments per Bush i per la mateixa dictadura de Saddam Hussein—, que efectivament tant a Egipte com a Bagdad existeixen aquests narradors que et conten una història a canvi d’unes monedes. Borges explica que ell va demanar que li contassin «Sindbad el marí». I com que coneixia totes les traduccions de Les mil i una nits,al francès, a l’anglès..., va veure que el narrador hi havia afegit les seves impressions, els seus amors, la seva cultura, la seva manera de veure el món. L’escriptor és això: un confabulador. L’important no és allò que conta —perquè els temes sempre són els mateixos: amor, mort, solitud, traïció, dolor, desesperació, saviesa—, sinó com ho conta, què hi fica, quina música, quina perspectiva. La literatura és un home o una dona que a través del llenguatge ens mostra els seus miradors del món.

La segona de les narracions, «Son Coletes», m’agrada molt perquè la Guerra Civil també és un tema de l’illa. No puc concebre un escriptor illenc que no toqui aquest tema, perquè el duem tots damunt. Apareix, d’una manera o d’una altra, en tots els meus llibres, des de L’adolescent de sal. La guerra és un tema fort, és el mal que fa que uns homes matin els seus germans, és la història de la humanitat: Caïm i Abel. La literatura té la capacitat de dir-nos el mal del món, i és molt important, per ser bons, conèixer el mal. En aquest conte vaig fer una espècie de concentrat. Per a mi els contes són com una pastilla concentrada, una mena d’avecrem d’on pots treure molt de suc. El vertader lector no és aquell que llegeix una sola vegada, sinó qui rellegeix per descobrir altres coses. Si un escrit pot aguantar la relectura i aquesta relectura et carrega les piles, vol dir que l’escrit funciona. Si no, pots tirar-lo. Avui dia hi ha molt fast food, literatura tampax, d’un sol ús. La literatura és el menjar de tota la vida, el menjar que s’assaboreix, un slow food, un menjar lent, fet d’una complicitat de gusts que no cansa. Avui pensava en una metàfora: allò que vols contar és un fons de paella, i l’escrit seria la paella mateixa. El fons és l’amor, és l’odi, és la mort, és la solitud..., tots aquests temes. En canvi la paella és la disposició d’aquests elements perquè tinguin saborino, perquè facin mengera. «Son Coletes» és una petita imatge calidoscòpica d’una relació entre un botxí i una víctima, una sola pàgina que t’il·lumina tot un univers d’assassinat entre germans. Un doble assassinat: cultural i real. I és un conte avecrem. Els contes que més m’agrada fer són els concentrats, però són els més difícils, perquè han de tenir molta intensitat per no esgotar-se en una sola lectura. La literatura comprimida ha de produir irradiacions constantment, com una central atòmica.

 

LA NOVEL·LA QUE VINDRÀ

Deia Montaigne que era, ell mateix, la matèria del seu llibre. En els escriptors sempre hi ha repeticions, leitmotivs, personatges que tornen, obsessions, músiques... En mi mateix, que ja tinc cinquanta-sis anys, ho començ a veure. I m’alegra, perquè això representa una entrega: l’escriptor ha de ser una espècie de puta que es lliura al lector. En el llibre que estic faig ara, que em costa moltíssim, torn a una de les meves obsessions, que és un fill que cerca son pare. Si heu llegit Excèlsior o el temps escrit recordareu que en una de les parts ja hi apareix aquest motiu. En el text que escric ara una mare, abans de morir, diu al seu fill de cinquanta anys dues paraules misterioses: «Pare, porxo». El pare va morir quan ell tenia tres anys, i a la família no se n’ha parlat més. Llavors el protagonista va al porxo i comença a trobar cartes de son pare, que resulta que va ser un dels fundadors de Falange a Palma. D’altra banda, una amiga seva, bibliotecària a la Biblioteca de Catalunya, localitza uns textos que per la signatura també podrien ser de son pare. Amb aquest text faig una immersió dins la Guerra Civil vista des d’ara, des de la perspectiva del 2003. He hagut de llegir-me tot Josep Massot, l’extraordinari historiador de la Guerra Civil, tot Miquel Duran, tot Llorenç Capellà, tot un conjunt d’investigadors que, per desgràcia, encara són poquíssims. He consultat històries orals, he anat a veure gent, fills de pares falangistes, i m’he trobat amb situacions heavies: per exemple, quan els he demanat si podia xerrar amb ells dels seus pares m’han mirat amb reserves. Per a mi, com a escriptor, el tema ha estat difícil perquè m’he hagut de ficar dins territoris de mal molt durs: mort, assassinat, cunetes, Can Mir, Alexandre Jaume… Vull que el meu llibre sigui molt Palma, que les coses ocorrin a llocs concrets, que la ciutat visqui a través dels esdeveniments que passen. Estic llegint molts textos periodístics que van aparèixer als anys vuitanta sobre la Guerra Civil. Tot això em du a un trasbalsament, però alhora també m’agrada, és com una catarsi. L’altre dia una senyora m’explicava que mataren son pare fent-li una corona d’espines amb tatxes clavades al cap. Quan et conta això una dona de vuitanta-cinc anys no t’atreveixes a escriure res. Són situacions tan simbòlicament i realment bestials que van més enllà de la ficció. D’aquest text nou, us en llegiré un petit fragment. És el diari del protagonista, que es combinarà amb la veu d’un narrador i amb una història de misteri entre una senyora de l’aristocràcia de Palma i un pilot italià...

 

Palma, 27 de febrer de l’any 2000

 

Quan vaig tancar els ulls de mumare amb la mà dreta, vaig sentir que la fissura del cul començava a perdre. Perdia sang a tota. Sort que estava tot sol. Vaig córrer cap al bany de mumare. L’estora em va fer travelar i per no pegar de morros vaig incrustar les mans entre els petits vidres de colors de la porta. Duia talls pertot. Hi havia sang i estelles de vidre pertot. Em vaig torcar amb un gran barnús groc. Em sentia com anestesiat, amb una lleugera coïtja al forat del cul. Em vaig baixar els calçons. La sang havia travessat els calçons blancs. Taques grosses d’un color de vi negre omplien la tela de cotó que tapava les anques. El bany de mumare té peu de dutxa, bidet i lavabo. Quan pegava una coça a la roba que m’havia tret em vaig veure dins el mirall rectangular del guarda-robes...

 

Per construir la novel·la faig una «escaleta», com en els guions de cinema. Es tracta d’enumerar les seqüències i de contar el que passa a cada una, com si resumís els capítols. Ho he de fer perquè hi ha moltes intrigues, i cal confegir-les bé i saber exactament què passarà. El primer que he fet han estat els dramatis personae,després un resum de cadascun dels capítols, i em posaré a escriure definitivament quan tingui fets tots els capítols en petites concentracions. Això em servirà de guia. Per a aquest llibre vull juntar dues formes de lectura que em semblen essencials, la metafòrica i la metonímica. La lectura metafòrica és aquella que queda penjada de la carnadura del llenguatge, de la construcció d’una frase. I la lectura metonímica és aquella que actua per veïnatge, és la responsable de la narració, de la intriga de la història. La lectura metonímica també té un gust, sobretot en els llibres on hi ha indagacions, i aquest meu en serà un. Jo voldria conciliar la lectura metafòrica i la lectura metonímica amb l’escriptura metafòrica i l’escriptura metonímica. I per controlar tot això faig aquesta escaleta, que no havia fet mai abans, almenys d’una manera tan clara.

 

ABECEDARI INACABAT

Escric normalment en plaguetes, amb ploma. Després ho llegesc en veu alta, per sentir la música, i vaig corregint. Llavors ho dicto a una amiga que ho passa a l’ordinador i que té molta competència literària i la distància que a mi em falta, de manera que si veu qualque cosa m’ho diu i ho torn a treballar. Un cop passat el text a l’ordinador, l’imprimesc i el torn a dir jo tot sol en veu alta i el corregesc una altra vegada. Introduïm les correccions i el torn a imprimir. Faig dues o tres correccions en paper. I quan s’ha de publicar l’editorial m’envia les galerades i ho torn a corregir, m’envien paginades, ho revís una altra vegada..., i surt. A més, tinc quatre o cinc lectors de confiança que es miren l’escrit en un doble sentit: miren el llenguatge per si hi ha qualque desastre ortogràfic, sintàctic o lingüístic, i miren també si hi ha cagades en el que és la història, perquè de vegades m’embull i canvii el nom als personatges!

Quina escenografia necessit per escriure? Tinc dues taules, una de tres per dos metres, plena de llibres, l’ordinador i el teclat, i una altra, també grossa, també plena de torres de llibres, amb un niuet al mig on escric a mà. Necessit estar envoltat de llibres. Si em ficassin en una taula neta, amb un ordinador i un paper, i em diguessin «escriu!», em pegaria un atac de nervis.

En una de les meves plaguetes tinc un abecedari inacabat. En llegiré una mostra...

 

ABECEDARI INACABAT D’UN APRENENT DE POETA

 

A, d’ascriure. Ascriure és escriure, una potent, experimental, revoltejadora, exploradora de les coses..., sí, ascriure és escriure tostemps, incessant-ment, desesperada-ment, gustosa-ment, una subjectiva teoria de la percepció.

 

C, de callar. Tots els dies augment la llista de coses de les quals no parl. El filòsof més gran seria aquell que la té més llarga, la llista, deia Chanford (1741-1794) i, com ell mateix, voldria conciliar el sarcasme de l’alegria amb la indulgència del menyspreu.

 

D de donar, D de diccionari. No es pot escriure sense diccionaris, no es pot llegir sense diccionaris, no es pot viure sense diccionaris. Jo sóc valencià-balear-català, o sia, català, com el diccionari Alcover-Moll. D, de detalls. Nabokov dixit: «En les meves èpoques acadèmiques m’esforçava per donar als meus estudiants de literatura una informació exacta sobre els detalls, sobre aquestes combinacions de detalls sense les quals un llibre és mort.» En aquest sentit, les idees generals no tenen importància. Els professors haurien de preparar mapes de Dublín amb itineraris de Bloom, saber quina és la percepció visual dels laberints d’arços de Mansfield Park, perquè sense això aquesta novel·la perd alguna cosa del seu encant estereogràfic. I que la ment de l’estudiant reconstrueixi clarament la façana de la casa del Dr. Jekyll. Sense això no pot gaudir del conte d’Stevenson.

 

E, d’escric. Perquè si no escrivís no pensaria totes aquelles coses que em fan escriguera i no viuria totes les coses que he escrit.

 

F, de fantasia. El miratge en el mirall, sempre seguit.

 

G, de guerra incivil. El mar de Blai Bonet i els llibres de Massot, de Duran, de Capellà, de tots quants fan bones recollides històriques contra la desmemòria.

 

I, d’indagació. Escriure és fer una indagació, una investigació, demanar-se què hi ha davall els llocs comuns, les paraules el poder, la intoxicació del mal.

 

L: ela, ela, ela de llengua. La llengua és feixista perquè t’obliga a dir. Cal desfeixistitzar-la.

 

M de metàfora. M’agrada quan s’arriba a l’extrem oximorònic. La metàfora és la cosa.

 

N de només. No crec en els ismes, en les generacions, en les etiquetes. Només crec en l’escola del talent.

 

P de passió. Cal exigir-se passió per la ciència i passió per la poesia, passió per la literatura, passió per la curiositat. P de poema. El poema és una prosa concentrada, amb uns ditets més de música verbal. P de passió pels sons, pels fonemes, per les síl·labes, per la banda sonora del món verbal. L’escriptor és una orella gegantina.

 

S de ssssssss....

 

W de Paradiso de Lezama Lima. La llengua cubana amb tots els sabors de l’univers.

 

X de Víctor Català. Cal rellegir, cal llegir, cal rellegir Solitud i Un film.

 

Y d’Aragon, de Julien Green, d’Stendhal, de Michelet, de René Char, de Drieu de la Rochelle, de Fitzgerald, de Tabucchi, de Julià de Jòdar.

 

Z de S/Z de Roland Barthes. La literatura estudia les noves formes de dominació. La literatura lluita contra les transgressions rebudes. L’escriptor és un franctirador d’escriptures. Per a la literatura, per a l’art d’escriure, només hi ha una regla total, i és que no hi ha cap regla.

 

 

 

 

1 Text publicat a l’opuscle Biel Mesquida. Escriptor del mes. Desembre 1995 (Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institució de les Lletres Catalanes, 1995), pàgs. 5-7.

2 Biel Mesquida, Pregó de les festes de Sant Marçal 2000 (Marratxí: Ajuntament, 2000), pàgs 4-11.

3 Publicat a Gabriel Mesquida i Amengual, Memòries i records d’un infant i adolescent fill de mestres d’escola a Manacor (1950-1964) (Manacor: Ajuntament, 2002), pàgs. 6-10. L’opuscle recull el pregó de les Fires i Festes de Manacor 2001.

4 Biel Mesquida, «L’Electricitat de Mallorca és la connexió primera per als mestres artistes de fer servir l’illa com a taller, laboratori, gabinet o estudi de les invencions (científiques i tècniques) i de les creacions (artístiques), especialment, i hi ha un caramull de dades i de dates històriques per enunciar-ho, des de l’arribada del corrent elèctric, de la llum, a Alaró, el 15 d’agost de 1901», dins Llum + Llum. Exposició commemorativa del centenari de l’electricitat (Alaró: Ajuntament d’Alaró i Consell de Mallorca, 2001), pàgs. 38-39.

5 Biel Mesquida, «L’Electricitat de Mallorca és la connexió...», pàgs. 41-42.

6 Les dues narracions pertanyen al recull Doi (Barcelona: Empúries, 1990).