<< llibres/lectures BM&SP / LA PLATAFORMA
- 01- 02 - 02.1 - 02.2 - 02.3 - 02.4 - 03 - 04

MANUAL D’ENCARNACIONS

1-RECANÇA
2-
3-
4-
5-

1 RECANÇA Estimat Dàior, penseu bé: allò que integra és una actualitat afrontada en comú, i no la invocació al passat mític.

A Tot té un lligam amb tot.
El narrador fa voltes a aquesta idea. No practica una rutina per escriure. Cal que la necessitat l’empenyi per posar-se amb el roller-ball a embrutar planes de plagueta. I cal saber descobrir aquest lligam amb el qual pensa. Aquest fil que ho relliga tot com les potetes de l’heura que s’aferren al mur de davant la casa.

Imatge: Mateu Coll

El narrador està segur que tot explotarà sense que se sàpiga ni quan ni com.
La major part de coses comencen abans de començar i és feina de l’artista fer pujar a la superfície el que es trobava latent a fi de donar-li forma. Voldria descobrir l’extraordinari en el més banal. I fer volar els mots amb música, ritme i silenci.

B Sembla que en els instants que precedeixen la mort es veu desfilar d’un cop tota l’existència. Els records perduts es precipitarien en aquests moments en una fulgurant panoràmica de la memòria. I en alguns segons les imatges retornarien violentament a la consciència.
La mirada de l’home travessa la finestra, arriba fins al safareig i es perd dins el bosc.

Al centre del seu cap hi ha una frase: El desfici que tenim tots tres és extraordinari i monstruós. Ho va dir na Nina amb paraules més estrictes abans de fugir per sempre: Vols que et reciti les set maneres diferents de dir poma? I es posava a ballar d’aquella manera tan simple, tan sigil·losa, tan lleugera com si tan sols no es mogués. Llavors tu quedaves embambat contemplant aquelles cames llargues que mostraven la nuesa a tongades curtes. I veies com les dues pometes a cada costat del tors es bategaven amb el tremolor mateix dels moments darrers de l’orgasme.I sense que et temessis gaire deixava caure els vestits i quedava a la vista aquell cos que semblava fet per ser admirat dins el marbre d’una escultura en moviment continu.

I aquí era quan es posava a riure amb aquella música que t’excitava tant i tant que notaves una enravenada sorda que calia que disimulassis just per evitar que aquell vol d’ella, els seus salts i piruetes, no caigués de sobte i irremissiblement dins el pou fondo dels records.

  Et va confessar que el metge li havia dit que estava molt malalta. I això bastava per signar la renúncia. Sempre m’has acusat de crear tempestes dins un tassó d’aigua i pensar-me que estic enmig d’una  apocalipsi. Tot sembla un equipatge excessiu, però quan he vist que l’ambulància arribava a l’entrada del carrer amb la sirena encesa alguna cosa se m’ha romput per dedins i he caigut de quatre potes dins la realitat. En Salvi no me n’havia dit res i devia ser qui havia cridat per telèfon.
La mirada de l’home es diposita en la quietud fosca de l’aigua del safareig on suren algunes fulles que un ventijol empeny en totes direccions i es mescla amb els murmuris del bosc que s’adorm i amb allò que les ninetes li dibuixen: que un paisatge es pot assemblar a un altre de molt diferent quan la memòria el refà, i un puig, una garriga i el torrent que els endolceix poden ser no sols aquell paisatge que es veu allà davant sinó el record de tants d’altres contemplats abans. L’home ha anat xuclant la saba del paisatge i té la pell d’un color terrós com si nombrosos sols l’haguessin entapissat de belles cremades.
 
 
C Aventures íntimes oblidades. No sents veus en els teus somnis? Em digueres que no sabies d’on venien ni qui parlava, no és ver? Eren frases sense punts, ni comes, ni cap, ni cos. Els infermers molt educats i estrictes. En Salvi els acompanyà a la teva habitació i els demanà que et donassin tot d’una un calmant fort perquè havies perdut la veu de tant de cridar. No recordava els teus bels, sinó els teus silencis.Era com si em baixassin a les profunditats aquoses dins una campana de vidre i m’enfonsàs suauament dins l’univers dels nostres encontres. Era com si t’inventàs: aquella pell on escrivia amb la punta de la llengua tot de mots desconeguts, aquella fondària de la teva boca que m’engolia sencer, aquell esglai de la imantació de les còrpores d’en Salvi i tu que precedia les detallades confrontacions dels tactes, la possibilitat de no saber qui era qui en el jocs inacabables dels alens, de les torsions, dels moviments, de les solituds.

Allò eren les meves descobertes, els meus humus, els meus fonaments. Em deies: el mot és l’emoció, calla! I et posaves a riure com si allò fos alguna cosa molt divertida, I darrere en Salvi, i darrere jo. I fèiem cucaveles gats de les teves rialles, i ens fèiem moixonies, i ens tocàvem els forats deliciosos, n’engolíem els fruits de dolçor i érem hostes del bes i la insistència... tu ja m’entens... o no, perquè a hores d’ara no em queda cap seguretat de res.

D Passarel·les menudes fan passar el lector d’un text a l’altre: totes les memòries comuniquen. Vine amb taxi, dins l’ambulància només ni cap un. L’home mira el paisatge que es fa de cada vegada més fosc darrere els niguls de la garriga, un paisatge que no existeix, com la seva vida, sense centre, sense territori, sense orientació.
L’home que mira el parc atacat de negranit ha fet a consciència la seva solitud. Cada hora foscant li ve la por. Ha fet tot sol la seva solitud. A consciència. Una roda de dolor i d’alegria li fa voltes dins el pit. Voltes molt lentes com les d’aquell calidoscopi que el llança dins els nous vertígens de la memòria, in the windmills of his mind: prismats, distorsionat i lluents. La dansa de la meva ploma no és l’inventari d’un tresor, sinó una forma de desenterrar-lo. No t’hauria agradat que començàs així la nostra història, Nina?
  Max Ernst, Silence through ages,1968